Narcís Oller

Narcís Oller i Moragas (Valls, 10 d'agost de 1846 – Barcelona, 26 de juliol de 1930) va ser un advocat i escriptor que va cultivar el realisme i el naturalisme, per a acabar adaptant-se al modernisme de l'època. És el primer gran novel·lista de la Renaixença catalana, considerat el creador de la novel·la catalana moderna. Ocupa un lloc destacat en el marc global de la novel·la realista, gràcies a obres com La papallona, L'escanyapobres, Vilaniu, La febre d'or , La bogeria o Pilar Prim. De formació romàntica, va ser decantant-se cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola. L'aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l'elaboració d'un llenguatge adaptat a la narració, la tradició del qual en català es remunta a Tirant lo Blanc.
Durant les dues primeres dècades del segle XX, l'escriptor es va dedicar bàsicament a la traducció de teatre i a la recopilació de contes escrits anteriorment. En el terreny teatral, va publicar ‘Teatre d’aficionats’, aconsegueix en el seu temps una fama europea només comparable en altres gèneres a la incidència d'Àngel Guimerà o de Jacint Verdaguer. Fa alguns intents amb la narrativa breu, gènere en el qual experimenta amb temes que posteriorment inclou en les novel·les.