Cyrano de Bergerac

Cyrano de Bergerac és una obra teatral escrita per Edmond Rostand i estrenada el 27 de desembre de 1897. Es tracta d'una comèdia heroica en cinc actes i en vers, que en la seva època va ser l'obra més popular del teatre francès, basada en la vida del dramaturg i poeta francès Cyrano de Bergerac. Els crítics la consideren una obra mestra i l'èxit més notable del teatre popular.


Cyrano és un home fort i valent, té totes les qualitats d'un home i alhora és extremadament sensible i dau a la paraula. També és un brillant poeta que expressa el seu amor per la bella Roxane a través de Christian, l'aposto soldat a qui ella mestressa. Cyrano és jactanciós i fanfarró, de geni viu però alhora enginyós i irònic, noble i orgullós. Un home que acaba seduint no pel seu físic sinó a través del pensament i la poesia.  Però amaga una ferida secreta que li turmenta: el seu agut sentit del ridícul, la seva lletjor i la seva susceptibilitat li han impedit ser estimat per Roxane. No obstant això, ja que la seva estimada mestressa a un altre, ell ajudarà al seu rival escrivint en el seu nom apassionades cartes d'amor.
A través de la paraula afilada. Finalment, el defecte de Cyrano (el seu gran nas) li fa ser més brillant, però li fa sofrir desmesuradament. I quan coneix a Christian, jove i maco, fabriquen un joc intel·ligent que va teixint un parany per als personatges. Un joc que consisteix a fer teatre dins del teatre. Suplantar personalitats, arribar a l'espectador de forma clara.

Edmond Rostand

Va ser un dramaturg francès que va tornar a les formes romàntiques en vers i va proporcionar excel·lents papers a diverses generacions d'actors. Va néixer a Marsella l'1 d'abril del 1868. 
Va seguir estudis de dret i al mateix temps va escriure una obra, Li Gant rouge (1888), així com un cert nombre de poesies, sense cap èxit.

Rostand va adquirir fama internacional amb Cyrano de Bergerac (1897), una brillant obra en vers basada en la vida d'un personatge real, que s'ha convertit en un clàssic teatral. El seu protagonista, un infortunat poeta amb un nas descomunal, ha estat interpretat per molts actors famosos, com el francès Benoît Constant Coquelin i els nord-americans Richard Mansfield, Walter Hampden, i José Ferrer. El seu temor al fracàs amb aquesta obra va ser tal que va arribar a reunir als seus actors uns minuts abans de la primera representació per demanar-los perdó per haver-los involucrat en una obra tan arriscada. A partir de l'entreacte la sala aplaudia dempeus i Rostand va ser felicitat per un ministre del govern després de la seva finalització lliurant-li la seva pròpia medalla de la Legió d'honor per felicitar-li afegint que tan solament s'està avançant lleugerament en el temps amb aquesta condecoració. L'obra va finalitzar amb vint minuts d'aplaudiment ininterromput per part del públic.

A l'hivern de 1918 l'epidèmia de la grip espanyola (que va causar més de 20 milions de morts a Europa) va acabar amb la seva vida.

Narcís Oller

Narcís Oller i Moragas (Valls, 10 d'agost de 1846 – Barcelona, 26 de juliol de 1930) va ser un advocat i escriptor que va cultivar el realisme i el naturalisme, per a acabar adaptant-se al modernisme de l'època. És el primer gran novel·lista de la Renaixença catalana, considerat el creador de la novel·la catalana moderna. Ocupa un lloc destacat en el marc global de la novel·la realista, gràcies a obres com La papallona, L'escanyapobres, Vilaniu, La febre d'or , La bogeria o Pilar Prim. De formació romàntica, va ser decantant-se cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola. L'aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l'elaboració d'un llenguatge adaptat a la narració, la tradició del qual en català es remunta a Tirant lo Blanc.
Durant les dues primeres dècades del segle XX, l'escriptor es va dedicar bàsicament a la traducció de teatre i a la recopilació de contes escrits anteriorment. En el terreny teatral, va publicar ‘Teatre d’aficionats’, aconsegueix en el seu temps una fama europea només comparable en altres gèneres a la incidència d'Àngel Guimerà o de Jacint Verdaguer. Fa alguns intents amb la narrativa breu, gènere en el qual experimenta amb temes que posteriorment inclou en les novel·les. 

La filla del mar

La filla del mar es protagonitzada per l'Àgata, una noia orfe, trobada a la platja, que ningú sabia res sobre la seva família. L'acull una família, concretament es queda amb la Mariona i el seu oncle Cinquenes, i la crien des de ben petita. A la Mariona, la qual només es porten 4 anys de diferència, se l'estima com a ningú. Però ella, la Mariona no és del tot bona, ja que el seu enamorat Pere Martir, es un home que li agradaven molt les dones. i sempre tenia amb elles aventures, ho havien de tenir en secret perquè ella s'hi jugava la seva herència. En Cinquenes la tenia avisada, que amb en Pere Martir ni pensar-ho de ser el seu xicot. és per això que per amagar-ho van ficar a l'Àgata pel mig, aquesta noia marginada, diferent a les altres, tan expressiva, de sang heretge i sobretot lliure, a ser probablement el que va fer que en Pere Martir s'enamorés d'ella encara que tot hagués començat com un joc, on ell havia de "festejar" amb ella, per dissimular l'aventura amb la Mariona.
L'Àgata ja sabia com era ell, també ho sentir dir de la gent del seu entorn que era un home amb mala fama a l'hora d'estar amb dones.
Però aquest sentiment va acabant sent mutu.
Mariona, gelosa pel fet que estiguessin tan junts va deixar clar que ella i en Pere, s'estimaven i era el seu amor; Pere Martir negant-ho tot va declara el seu amor a l'Àgata.
Fins que, finalment la Mariona, abraçava a en Pere, perquè l'Àgata ho veiés i això va provocar que ella el matés, però les últimes paraules d'aquell home van ser dedicades al seu únic amor, Àgata.
Ella veient que s'havia equivocat es va llençar a la mar.
Aquesta història sí podria ser real, ja que es mostren sentiments sincers, problemes, discussions i sobretot el "triangle amorós".
Aquesta obra ha set agradable llegir-la, m'ha semblat molt realista, amés m'ha fet en recordar el final de Romeu i Julieta, perquè finalment la parella mor, perquè un no pot viure sense l'altre.
Apareixes personatges que poden ser perfectament actuals.

La veritat és que, m'hagués agradat que la història continués.

Àngel Guimerà

Àngel Guimerà va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig de 1845 – Barcelona, 18 de juliol de 1924. Va ser un dramaturg, polític i poeta en la llengua catalana. Va presidir en els Jocs Florals de Barcelona de 1889. Amb Mar i cel (1888) obté un èxit sense precedents: és traduïda a vuit idiomes i amb ella inicia la seva projecció internacional. 

Fill de pare català i mare canària, va passar els primers anys de la seva vida a Tenerife. Amb set anys va anar a viure a Catalunya, on s'adaptà ràpidament. Va ser una de les figures més destacades de la Renaixença, tant política com literària.

La filla del mar (1900) és la tercera peça de la trilogia mestra d'Àngel Guimerà: després de presentar el proletariat urbà a Maria Rosa i el rural a Terra baixa, el dramaturg retrata el món mariner, amb la barreja de minuciós realisme i xardorós romanticisme que el caracteritza.

Fou nomenat fill adoptiu de Barcelona i el seu enterrament fou una autèntica manifestació popular.

La filla del mar és l'obra en què Guimerà exposa els mecanismes que funcionen a l'hora de conformar els límits i la perifèria d'una comunitat. La rigidesa tensa entre assimilació i diferència. La dinàmica del sacrifici, de l'asfíxia de l'alteritat. El seu nucli és l'aparença, la simulació, la identitat i l'encontre amb l'Altre. L'obra és una incitació a reflexionar sobre l'absència d'ancoratge identitari de l'extern en relació a l'actitud excloent de la comunitat, és una escriptura que cerca la incomoditat de l'entremig, de l'espai entre, ni aquí ni allà, sempre fora de lloc.

EL MODERNISME

El Modernisme va ser un moviment cultural produït a Occident a la fi del segle XIX i acaba al començament del segle XX (amb la mort del gran poeta Joan Maragall). Pretén modernitzar la societat a través de l'art. El modernisme es coneix en altres països com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Modern Style (a Anglaterra)...
Hi ha dues tendències: els Regeneracionistes o vitalites ( com Maragall, Pompeu Fabra,Joan Puig i Ferreter... ) són els que s'oposaven al conservadorisme de la burgesia, van intentar, a partir de l'art, regenerar les masses incultes. Volien canviar la societat a través de l'art.que són els que creuen que la societat s'ha de regenerar i els Esteticistes o partidaris de l'art per l'art 
( com Santiago Rusiñol, Victor Català... ) donaven l'esquena a la societat, l'art era el seu refugi i la seva religió, no pretenen modificar els hàbits.

Les revistes tenen un paper molt important en el modernisme per posar ordre als diversos corrents estètics i filosòfics del moviment, la principal va ser l'Avenç, però també n'hi va haver d'altres com Joventut, Catalònia i Pèl&Ploma.    

Pompeu Fabra va fer la campanya de normalització lingüística en la revista Avenç, va escriure unes regles bàsiques (en castellà) perquè la gent aprengués a escriure en català.

El modernisme estava basat en la lluita del jove modernista que vol modernitzar la societat a través de l'art.

Objectius d'aquest bloc

Aquest bloc està creat per complementar els continguts de modalitat de literatura catalana de 1r de Batxillerat, contindrà informació sobre autors i obres literàries de les sis lectures obligatòries d'aquesta matèria


Obres:
Aigües encantades, Joan Puig i Ferreter.
Pilar prim, Narcís Oller.
Antígona, Salvador Espriu.
Jardí vora el mar, Mercè Rodoreda.
Invasió subtil i altres contes, Pere Caldés.
Tempestat i flames, Bertomeu Roselló-Borcelló.