Salvador Espriu

Salvador Espriu neix el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exercia de notari. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera. 
Una de les seves germanes mor prematurament pel xarampió, i per la mateixa raó Salvador ha de passar gairebé tres anys convalescent en una casa de la família a Viladrau. Ocupa el temps amb lectures molt avançades per a la seva edat. Dos anys després de la mort de la germana, Francesc, el germà gran, mor en un accident al port d'Arenys. 

Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, en castellà, l'escriu quan només té quinze anys. El mateix any entra a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Història Antiga, i l'any següent, als divuit anys, publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. 

Salvador Espriu era un senyoret de casa bona, intel·lectualment superdotat, que se sabia elit de la intel·lectualitat, destinat a escriure i destinat a ocupar una càtedra universitària. Però la guerra i la dictadura ho van canviar tot. En una entrevista als anys setanta va explicar que al 1939 se sentia com un gos. Espriu va veure des del principi la guerra com una gran salvatjada. Amb això van topar amb Rosselló-Pòrcel, que tenia una posició ideològica distinta. I malgrat voler que s'acabés la guerra com fos, amb el final de la guerra Espriu no es va fer franquista. Aleshores es va quedar sense res, sense feina, sense perspectives, sense futur. Va començar una visió nova, tot i que la ironia no la va perdre mai. I va deixar la prosa per passar a escriure poesia. Un cop acabada la guerra i arran de la mort del seu pare treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, i amb Europa devastada per de la Segona Guerra Mundial és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. 
Salvador Espriu era contradictori i complicat, però el que compta és la seva altíssima exigència. Ell havia de fer obres a l'altura de Llull, a l'altura de Cervantes.


Durant els darrers anys de la seva vida, Salvador Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. 
Es definia com a agnòstic, mai com a ateu, però afirmava que se sentia atret per la religió. Va voler morir catòlicament, per respecte a la seva mare, i durant les dècades dels cinquanta i seixanta anava a missa a Arenys. El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.