Pere Calders

Va néixer a Barcelona, el 29 de setembre de 1912 i mor el 21 de juliol de 1994, va ser un escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista,que va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1986.A més de contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics i de vegades fantasiosos.

Parlar de Calders és parlar del gran exponent de la narració breu en català. És un contista d'excepció -àgil, imprevisible, subtil. Els seus contes, impregnats sovint d'un realisme màgic i misteriós, fan versemblant l'inversemblant.

Arran de la guerra civil s’exilià a França, i després, a Mèxic, on residí fins el 1963. Hi fundà, amb Josep Carner i Agustí Bartra, la revista Lletres. El 1954 guanyà el premi Víctor Català amb el recull de contes Cròniques de la veritat oculta (1955). L’any 1979 el muntatge teatral Antaviana del grup Dagoll Dagom , sobre peces de la seva narrativa, aconseguí un èxit extraordinari de crítica i públic i desvetllà un nou interès per la seva obra, que assoleix, amb la combinació de la fantasia i de l’humor, un extraordinari to líric.
De Calders convé destacar el seu estil literari "realisme màgic", doncs a partir d'un llenguatge senzill crea situacions inversemblants.

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1908. És la novel·lista més important de la postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra, coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. És l'autora de la novel·la en català més aclamada de tots els temps ja que Les circumstàncies dramàtiques de la Guerra Civil espanyola l'obliguen a emprendre la pelegrinació de l'exili. 
El 1954, coincidint amb el seu afincament a Ginebra comença la seva etapa de maduresa escrivint títols tan coneguts com, La plaça del Diamant (1962), que actualment pot llegir-se en més de vint idiomes.


Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l'avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència. És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que ha patit. 

"Mercé Rodoreda té un jardí. Viu en un jardí. El jardí d'aquesta gran escriptora no és només el jardí que un veu al final del viatge sentimental, gairebé amorós, que vam emprendre per veure-la, no és només el jardí que ella habita, tan orgullosa de la seva petita selva. El jardí de Rodoreda està ple d'altres flors de paper i misteri, l'aroma del qual han pogut aspirar els seus lectors des de 1937, data de publicació de la seva cinquena novel·la, Aloma, que ella vol considerar la primera, "perquè les altres, veritablement, eren tan dolentes...". Són flors màgiques, dramàtiques, musicals, interiors, que han crescut al llarg de totes les seves pàgines, buscant el perfum, el color d'una literatura en certa manera fantàstica, fins i tot dins del més palpable realisme."

Mor en 1983 a Girona i tres anys després es publica La mort i la primavera, la seva última novel·la, inacabada.

Salvador Espriu

Salvador Espriu neix el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exercia de notari. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera. 
Una de les seves germanes mor prematurament pel xarampió, i per la mateixa raó Salvador ha de passar gairebé tres anys convalescent en una casa de la família a Viladrau. Ocupa el temps amb lectures molt avançades per a la seva edat. Dos anys després de la mort de la germana, Francesc, el germà gran, mor en un accident al port d'Arenys. 

Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, en castellà, l'escriu quan només té quinze anys. El mateix any entra a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Història Antiga, i l'any següent, als divuit anys, publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. 

Salvador Espriu era un senyoret de casa bona, intel·lectualment superdotat, que se sabia elit de la intel·lectualitat, destinat a escriure i destinat a ocupar una càtedra universitària. Però la guerra i la dictadura ho van canviar tot. En una entrevista als anys setanta va explicar que al 1939 se sentia com un gos. Espriu va veure des del principi la guerra com una gran salvatjada. Amb això van topar amb Rosselló-Pòrcel, que tenia una posició ideològica distinta. I malgrat voler que s'acabés la guerra com fos, amb el final de la guerra Espriu no es va fer franquista. Aleshores es va quedar sense res, sense feina, sense perspectives, sense futur. Va començar una visió nova, tot i que la ironia no la va perdre mai. I va deixar la prosa per passar a escriure poesia. Un cop acabada la guerra i arran de la mort del seu pare treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, i amb Europa devastada per de la Segona Guerra Mundial és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. 
Salvador Espriu era contradictori i complicat, però el que compta és la seva altíssima exigència. Ell havia de fer obres a l'altura de Llull, a l'altura de Cervantes.


Durant els darrers anys de la seva vida, Salvador Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. 
Es definia com a agnòstic, mai com a ateu, però afirmava que se sentia atret per la religió. Va voler morir catòlicament, per respecte a la seva mare, i durant les dècades dels cinquanta i seixanta anava a missa a Arenys. El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.