Pere Calders

Va néixer a Barcelona, el 29 de setembre de 1912 i mor el 21 de juliol de 1994, va ser un escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista,que va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1986.A més de contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics i de vegades fantasiosos.

Parlar de Calders és parlar del gran exponent de la narració breu en català. És un contista d'excepció -àgil, imprevisible, subtil. Els seus contes, impregnats sovint d'un realisme màgic i misteriós, fan versemblant l'inversemblant.

Arran de la guerra civil s’exilià a França, i després, a Mèxic, on residí fins el 1963. Hi fundà, amb Josep Carner i Agustí Bartra, la revista Lletres. El 1954 guanyà el premi Víctor Català amb el recull de contes Cròniques de la veritat oculta (1955). L’any 1979 el muntatge teatral Antaviana del grup Dagoll Dagom , sobre peces de la seva narrativa, aconseguí un èxit extraordinari de crítica i públic i desvetllà un nou interès per la seva obra, que assoleix, amb la combinació de la fantasia i de l’humor, un extraordinari to líric.
De Calders convé destacar el seu estil literari "realisme màgic", doncs a partir d'un llenguatge senzill crea situacions inversemblants.

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1908. És la novel·lista més important de la postguerra per la densitat i el lirisme de la seva obra, coneguda sobretot com a novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. És l'autora de la novel·la en català més aclamada de tots els temps ja que Les circumstàncies dramàtiques de la Guerra Civil espanyola l'obliguen a emprendre la pelegrinació de l'exili. 
El 1954, coincidint amb el seu afincament a Ginebra comença la seva etapa de maduresa escrivint títols tan coneguts com, La plaça del Diamant (1962), que actualment pot llegir-se en més de vint idiomes.


Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i, sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de l'avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència. És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn clos i decebedor que ha patit. 

"Mercé Rodoreda té un jardí. Viu en un jardí. El jardí d'aquesta gran escriptora no és només el jardí que un veu al final del viatge sentimental, gairebé amorós, que vam emprendre per veure-la, no és només el jardí que ella habita, tan orgullosa de la seva petita selva. El jardí de Rodoreda està ple d'altres flors de paper i misteri, l'aroma del qual han pogut aspirar els seus lectors des de 1937, data de publicació de la seva cinquena novel·la, Aloma, que ella vol considerar la primera, "perquè les altres, veritablement, eren tan dolentes...". Són flors màgiques, dramàtiques, musicals, interiors, que han crescut al llarg de totes les seves pàgines, buscant el perfum, el color d'una literatura en certa manera fantàstica, fins i tot dins del més palpable realisme."

Mor en 1983 a Girona i tres anys després es publica La mort i la primavera, la seva última novel·la, inacabada.

Salvador Espriu

Salvador Espriu neix el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exercia de notari. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera. 
Una de les seves germanes mor prematurament pel xarampió, i per la mateixa raó Salvador ha de passar gairebé tres anys convalescent en una casa de la família a Viladrau. Ocupa el temps amb lectures molt avançades per a la seva edat. Dos anys després de la mort de la germana, Francesc, el germà gran, mor en un accident al port d'Arenys. 

Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, en castellà, l'escriu quan només té quinze anys. El mateix any entra a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Història Antiga, i l'any següent, als divuit anys, publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. 

Salvador Espriu era un senyoret de casa bona, intel·lectualment superdotat, que se sabia elit de la intel·lectualitat, destinat a escriure i destinat a ocupar una càtedra universitària. Però la guerra i la dictadura ho van canviar tot. En una entrevista als anys setanta va explicar que al 1939 se sentia com un gos. Espriu va veure des del principi la guerra com una gran salvatjada. Amb això van topar amb Rosselló-Pòrcel, que tenia una posició ideològica distinta. I malgrat voler que s'acabés la guerra com fos, amb el final de la guerra Espriu no es va fer franquista. Aleshores es va quedar sense res, sense feina, sense perspectives, sense futur. Va començar una visió nova, tot i que la ironia no la va perdre mai. I va deixar la prosa per passar a escriure poesia. Un cop acabada la guerra i arran de la mort del seu pare treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, i amb Europa devastada per de la Segona Guerra Mundial és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. 
Salvador Espriu era contradictori i complicat, però el que compta és la seva altíssima exigència. Ell havia de fer obres a l'altura de Llull, a l'altura de Cervantes.


Durant els darrers anys de la seva vida, Salvador Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat. 
Es definia com a agnòstic, mai com a ateu, però afirmava que se sentia atret per la religió. Va voler morir catòlicament, per respecte a la seva mare, i durant les dècades dels cinquanta i seixanta anava a missa a Arenys. El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.

Cyrano de Bergerac

Cyrano de Bergerac és una obra teatral escrita per Edmond Rostand i estrenada el 27 de desembre de 1897. Es tracta d'una comèdia heroica en cinc actes i en vers, que en la seva època va ser l'obra més popular del teatre francès, basada en la vida del dramaturg i poeta francès Cyrano de Bergerac. Els crítics la consideren una obra mestra i l'èxit més notable del teatre popular.


Cyrano és un home fort i valent, té totes les qualitats d'un home i alhora és extremadament sensible i dau a la paraula. També és un brillant poeta que expressa el seu amor per la bella Roxane a través de Christian, l'aposto soldat a qui ella mestressa. Cyrano és jactanciós i fanfarró, de geni viu però alhora enginyós i irònic, noble i orgullós. Un home que acaba seduint no pel seu físic sinó a través del pensament i la poesia.  Però amaga una ferida secreta que li turmenta: el seu agut sentit del ridícul, la seva lletjor i la seva susceptibilitat li han impedit ser estimat per Roxane. No obstant això, ja que la seva estimada mestressa a un altre, ell ajudarà al seu rival escrivint en el seu nom apassionades cartes d'amor.
A través de la paraula afilada. Finalment, el defecte de Cyrano (el seu gran nas) li fa ser més brillant, però li fa sofrir desmesuradament. I quan coneix a Christian, jove i maco, fabriquen un joc intel·ligent que va teixint un parany per als personatges. Un joc que consisteix a fer teatre dins del teatre. Suplantar personalitats, arribar a l'espectador de forma clara.

Edmond Rostand

Va ser un dramaturg francès que va tornar a les formes romàntiques en vers i va proporcionar excel·lents papers a diverses generacions d'actors. Va néixer a Marsella l'1 d'abril del 1868. 
Va seguir estudis de dret i al mateix temps va escriure una obra, Li Gant rouge (1888), així com un cert nombre de poesies, sense cap èxit.

Rostand va adquirir fama internacional amb Cyrano de Bergerac (1897), una brillant obra en vers basada en la vida d'un personatge real, que s'ha convertit en un clàssic teatral. El seu protagonista, un infortunat poeta amb un nas descomunal, ha estat interpretat per molts actors famosos, com el francès Benoît Constant Coquelin i els nord-americans Richard Mansfield, Walter Hampden, i José Ferrer. El seu temor al fracàs amb aquesta obra va ser tal que va arribar a reunir als seus actors uns minuts abans de la primera representació per demanar-los perdó per haver-los involucrat en una obra tan arriscada. A partir de l'entreacte la sala aplaudia dempeus i Rostand va ser felicitat per un ministre del govern després de la seva finalització lliurant-li la seva pròpia medalla de la Legió d'honor per felicitar-li afegint que tan solament s'està avançant lleugerament en el temps amb aquesta condecoració. L'obra va finalitzar amb vint minuts d'aplaudiment ininterromput per part del públic.

A l'hivern de 1918 l'epidèmia de la grip espanyola (que va causar més de 20 milions de morts a Europa) va acabar amb la seva vida.

Narcís Oller

Narcís Oller i Moragas (Valls, 10 d'agost de 1846 – Barcelona, 26 de juliol de 1930) va ser un advocat i escriptor que va cultivar el realisme i el naturalisme, per a acabar adaptant-se al modernisme de l'època. És el primer gran novel·lista de la Renaixença catalana, considerat el creador de la novel·la catalana moderna. Ocupa un lloc destacat en el marc global de la novel·la realista, gràcies a obres com La papallona, L'escanyapobres, Vilaniu, La febre d'or , La bogeria o Pilar Prim. De formació romàntica, va ser decantant-se cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola. L'aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l'elaboració d'un llenguatge adaptat a la narració, la tradició del qual en català es remunta a Tirant lo Blanc.
Durant les dues primeres dècades del segle XX, l'escriptor es va dedicar bàsicament a la traducció de teatre i a la recopilació de contes escrits anteriorment. En el terreny teatral, va publicar ‘Teatre d’aficionats’, aconsegueix en el seu temps una fama europea només comparable en altres gèneres a la incidència d'Àngel Guimerà o de Jacint Verdaguer. Fa alguns intents amb la narrativa breu, gènere en el qual experimenta amb temes que posteriorment inclou en les novel·les. 

La filla del mar

La filla del mar es protagonitzada per l'Àgata, una noia orfe, trobada a la platja, que ningú sabia res sobre la seva família. L'acull una família, concretament es queda amb la Mariona i el seu oncle Cinquenes, i la crien des de ben petita. A la Mariona, la qual només es porten 4 anys de diferència, se l'estima com a ningú. Però ella, la Mariona no és del tot bona, ja que el seu enamorat Pere Martir, es un home que li agradaven molt les dones. i sempre tenia amb elles aventures, ho havien de tenir en secret perquè ella s'hi jugava la seva herència. En Cinquenes la tenia avisada, que amb en Pere Martir ni pensar-ho de ser el seu xicot. és per això que per amagar-ho van ficar a l'Àgata pel mig, aquesta noia marginada, diferent a les altres, tan expressiva, de sang heretge i sobretot lliure, a ser probablement el que va fer que en Pere Martir s'enamorés d'ella encara que tot hagués començat com un joc, on ell havia de "festejar" amb ella, per dissimular l'aventura amb la Mariona.
L'Àgata ja sabia com era ell, també ho sentir dir de la gent del seu entorn que era un home amb mala fama a l'hora d'estar amb dones.
Però aquest sentiment va acabant sent mutu.
Mariona, gelosa pel fet que estiguessin tan junts va deixar clar que ella i en Pere, s'estimaven i era el seu amor; Pere Martir negant-ho tot va declara el seu amor a l'Àgata.
Fins que, finalment la Mariona, abraçava a en Pere, perquè l'Àgata ho veiés i això va provocar que ella el matés, però les últimes paraules d'aquell home van ser dedicades al seu únic amor, Àgata.
Ella veient que s'havia equivocat es va llençar a la mar.
Aquesta història sí podria ser real, ja que es mostren sentiments sincers, problemes, discussions i sobretot el "triangle amorós".
Aquesta obra ha set agradable llegir-la, m'ha semblat molt realista, amés m'ha fet en recordar el final de Romeu i Julieta, perquè finalment la parella mor, perquè un no pot viure sense l'altre.
Apareixes personatges que poden ser perfectament actuals.

La veritat és que, m'hagués agradat que la història continués.